Temes tabú…o no

De vegades t’hi estàs de parlar d’algunes coses perquè saps que et faran mal o et costaran la vida. Li direm 'autocensura de grau 1'. D’altres vegades, no parles perquè no et sents amb cor d’enfrontar-te a les repercusions socials- famíliars, o simplement a les discussions o situacions desagradables que engegaran. Li direm “autocensura de grau 2”. Però d’altres ens autocensurem per una mena de sensació abstracta de que és un tema tabú, encara que no hi hagi cap indici de que parlar del tema en qüestió ens hagi de perjudicar. Sovint va més enllà i arribem a negar-nos drets d’entrada, donant els temes per perduts, sense aixecar la veu per demanar-los. Com li direm a això, autocensura de grau babau?

Fa anys que ja no és perillòs a Catalunya parlar de ser una nació amb estat propi. De fet, la UE ho reconeix com un dret de tot poble. Tanmateix, fins fa molt poc encara era tema tabú. Darrerament, hi ha molta gent a Catalunya que sembla que n’ha tingut prou de posar l’altra galta i callar. Aquí a Sant Cugat s’ha creat un grup per la Independència i hi són al Facebook, expressant el que molts tenen molt clar. De la mateixa manera que aquest grup de santcugatencs, n’hi ha uns 60 que jo hagi vist només al facebook. Gairebé tots són iniciatives ciutadanes, no vinculades a cap partit polític en particular. Són iniciatives respectuoses que només demanen poder autogestionar-nos com a estat. És radical voler defensar els nostres drets i la nostra dignitat?

Darrerament està passant alguna cosa, el tabú s’està desfent i hem vist episodis increíbles:
Molts municipis han votat per la Independència. A la final de la copa del món, Puyol celebra amb la senyera. En Pep Guardiola es fa un fart de dir arreu del món quin és el seu país. En Josep Carreras s’hi acosta espontàniament al micro d’un periodista esportiu i crida (amb la seva meravellosa veu de tenor): “visca Catalunya lliure!”. Un matrimoni de petits empresaris de Siurana comencen una iniciativa d’insubmissió fiscal, i al poc temps Arenys de Munt i Berga aproven als seus respectius Plens afegir-s’hi i pagar els seus impostos a l’Agència Tributària catalana. El nostre President Mas i en Jordi Pujol, flirtegen públicament amb el concepte. El conseller Recoder fa unes explicacions impecables i sense pels a la llengua respecte als veritables motius que vàren fer inviable Spanair. A Vic es fa un lipdub per la independencia que té el récord mundial de participació, i que a més a més és fabulós artísticament i musical. Damm fa un anunci genial parlant dels valors de Catalunya. Nike fa un anunci publicitari i una samarreta blaugrana amb l’eslógan: El valor de tenir valors. S’estan fent peticions a Strasburg. La Mònica Terribes imposa la llibertat d’expressió a TV3, malgrat les pressions de la monarquía espanyola. La Vanguardia fa el suplement Diners, dient les coses com són. Hi ha un grup que està fent DNIs no oficials catalans. S’ha fet l’Aliança de Pobles Europeus per la Independència. Si us va semblar històrica la xiulada de la final de la Copa del Rei de 2009, espereu a sentir la d’aquest any… Uau!

A Catalunya no som bel·ligerants de mena, i ens agrada ser així. Però tampoc tenim vocació de babaus (encara que de vegades ho sembli). Em dirigeixo a tots i a totes els qui encara dieu: “ui!, la independència…ja m’agradaria… però no crec que jo ho arribi a veure”, i frases per l’estil. Tots i totes els que encara no sabeu la bonanova que hi ha una primavera catalana amb un perfum que fa goig. Aquí a Sant Cugat ja es va votar a favor al referéndum per la independència i ara hi ha un grup pro-actiu. I tot això no és una disbauxa de passió . És la nostra obligació.

El motiu és molt català: Pur seny. Com a regió d’Espanya està clar que no tenim res a fer. Com a estat propi, hi ha un futur brillant ple de possibilitats, en el que podrem continuar sent solidaris (com és la nostra natura) des d’una posició ferma i escollida. Tenim el dret i hem demostrat que ens ho mereixem. Representem un nou concepte de nacionalisme: Una pauta de futur sostenible.