Tomàs Grau i Garriga: un esperit noble i culte

La seva prolífica tasca per recuperar i preservar el patrimoni santcugatenc és prou coneguda: articles, llibres, fons fotogràfic, restauració d’ermites amb la Penya Regalèssia...

El vaig conèixer fa uns vint anys. El volia felicitar pels seus escrits sobre històries d’indrets i gent del poble. Jo sabia que m’adreçava a un home important de Sant Cugat, a un emprenedor que havia treballat de valent. La sorpresa va ser trobar-me amb un pagès afable i planer, erudit i de vastes inquietuds culturals però amb aquella saviesa i humilitat del qui ha llaurat la terra i les ha passades magres.

Després, en la llarga entrevista que vaig tenir el privilegi de fer-li arran de l’exposició “Aurora, temps de República”, vaig descobrir, també, la seva sensibilitat i noblesa d’esperit. En rememorar vivències personals al voltant de la guerra, se li aigualiren els ulls més d’una vegada. Llàgrimes honestes i sinceres que em colpiren.

Va viure al costat d’un focus molt potent: el seu germà Josep, un dels artistes catalans de renom internacional. Hauria estat comprensible una certa gelosia davant de qui podia semblar que li feia ombra, que li robava protagonisme. En Tomàs, per contra, n’estava molt orgullós del seu germà. Sempre li va professar una admiració i estimació absolutes, valors que —sigui dit de passada— també va inculcar, amb la seva esposa, a tota la família.

Era d’aquelles persones que, després de parlar-hi, et fan sentir en més harmonia amb el món, pel seu sentit de l’humor fi i intel·ligent, per la gentilesa i elegància en el tracte i la seva actitud sempre constructiva. M’hauria agradat haver coincidit generacionalment amb ell, a Sant Cugat, haver pogut ser un amic d’en Tomàs de tota la vida...

El seu comiat deixa molts cors encongits, però també deixa petjades a seguir: les d’un esperit noble, humil i cultivat, les d’un home bo que va estimar el poble i la seva terra.