Tonucci, la “ciutat dels infants” o la “ciutat amb els infants”

Fa uns dies vaig assistir a una conferència de Francesco Tonucci, pedagog i estudiós del pensament i comportament infantils en l'àmbit de la família, l'escola i la ciutat. Inspirador dels consells dels infants i reivindicador d’una atenció de la infància partint d'escoltar-los…Però!, si se'ls ofereix participar, els adults han de comprometre's en uns mínims amb allò que els petits plantegen. Afirma que la tendència és que s'ofereixen més espais perquè parlin, però és poc el que se'ls escolta i el que es tenen en compte les seves idees a l'hora de prendre decisions. Per tant, la participació es torna per a ells molt decebedora. Així, jo entenc que hi ha ciutats dels nens, on viuen molts nens o ciutats amb els nens: en les quals se'ls escolta, considera i ofereix serveis necessaris per al seu desenvolupament més enllà dels serveis bàsics.
 Tonucci em va commoure. Igual que quan Jorge Wagensberg va oferir una conferència sobre educació en el Petits!Grans!Llibres! a Sant Cugat convidat per l'Institut de la Infància. Són dos grans que plantegen idees fent-nos gaudir intel·lectualment al mateix temps que desperten la sensibilitat de tot auditori. Perquè parlen com ho fan els nens: idees senzilles que responen a un complex procés de pensament.

Els nens són així i les seves preguntes aparentment simples són fruit d'una complexa enginyeria d'idees i investigació fins que finalment surten i ens deixen sense paraules perquè ens toquen la fibra emocional. Estan en un altre registre que el nostre. És una pena no estar moltes vegades a la seva altura i haver perdut aquesta gran capacitat d'unir el món intel·lectual amb l'emocional que ells viuen naturalment. 
L'escola, institucions i entitats hauríem de tenir la capacitat de recuperar aquesta combinació. Gens pot romandre com a coneixement si no va unit a l'experiència emocional. No és possible aprendre sense construir un vincle amb l’altre, si no hi ha lligam es tracta del traspàs d’informació, sigui a l'escola bressol i en la formació del professorat. Tot i que no podem transformar l'experiència de créixer i viure en alguna cosa perfecta, almenys hauríem de ser capaços de preguntar-nos el per què del que fem, especialment quan ho fem per als altres. Ser capaços d’oferir solament allò en el que creiem de debò, la qual cosa és autèntic. Deixar d'omplir buits o crear projectes amb nom però sense continguts ni sentit.

Es tracta de créixer en contingut, generar experiències emocionals i intel·lectuals de qualitat i per a tothom. Oferir productes i serveis escoltant les veritables necessitats de les famílies. Ser creatius i innovadors, generosos i referents quant al que fem. Llavors començarem a ser “la ciutat amb els infants” i no solament una “ciutat dels infants”.