Toros, encara

Aquests dies hem llegit molt sobre toros. Jo ni me’n recordava, de la prohibició de les corrides, i m’ha agafat en fred perquè hi ha coses que ara em preocupen més: la crisi econòmica o les desavinences al Barça entre Rossell i Guardiola, per exemple.

Des de la sensibilitat actual, no crec que els toros tinguin públic potencial més enllà de nostàlgics i turistes. A Sant Cugat tenim camps de futbol però no places de toros, i això és perquè el futbol té audiència i els toros no. ¿Toros sí, o toros no? Els arguments a favor o en contra són els de sempre. ¿Cal fer patir els animals? I si matar toros és menyspreable, ¿no ho és més humiliar-los en els embolats? Però si eliminem els correbous, ¿no ens estem carregant la cultura nostrada? Etcètera.

Hi ha pros i contres, és evident. En una frase brillant durant el debat parlamentari que va debatre el tema, en Jorge Wagensberg va dir que no li agradava que li agradessin els toros. Hi ha qui ha convertit el debat taurí en una qüestió identitària: a favor dels toros (de la corrida, no sé si també de l’animal), hi ha els espanyols; en contra, els catalans. Amb aquesta distinció simplista i discutible (els toros aquí eren un espectacle de tota la vida), s’ha volgut canalitzar sentiments “anti”: anticatalans o antiespanyols. Els més sorollosos són els primers. Escriviu “Prohibición de toros en Cataluña” al Google i veureu què pensen per les Espanyes entre els partidaris de la fiesta, i com han pretès atacar la identitat catalana amb aquest tema.

Però, ¿ho han aconseguit? La portada del The Daily Telegraph del 27 de setembre inclou un acudit en què un torero i un toro fan un pols en lloc d’una corrida; “New Catalan bullfight”, diu el titular: "la nova corrida catalana". Doncs si els diaris britànics parlen de Catalunya cada vegada que prohibim alguna cosa, ja ens va bé. Si ens esmenten, és que existim. Perquè tornin a parlar de nosaltres, jo començaria a prohibir unes quantes coses més. Les botigues de barrets mexicans a les Rambles, per exemple.