Tot mirant enrere

Talment com escrivia Jorge Manrique a la mort de Rodrigo Manrique, el seu pare: "cuán presto se va el placer, / cómo después de acordado/da dolor; / cómo, a nuestro parecer, / cualquiera tiempo pasado / fué mejor".

Penso que mirar enrere és, no sols profitós sinó a més a més necessari. Tanmateix crec que, per esbrinar el nostre present i entomar el futur, ens cal donar un cop d'ull al passat. Perquè el nostre pretèrit, amb encerts i errors, amb tot el que hem estimat i odiat, forma part de la nostra història.

A Príncipe azul passa justament el contrari; no rebutgen el passat, sinó que viuen 50 anys pendents d'ell, amb el desig de tornar-lo a recuperar. Dos joves de 16 anys prometen retrobar-se, després de tots aquests anys, en aquella mateixa platja testimoni del seu amor. Un cop junts, s'adonen que no sols el cos ha envellit.

A Valldoreix, dins la 23 Mostra de Teatre, en Xavier Tor i en Manel Solas van posar en escena aquesta obra d'Eugenio Griffero, argentí, escrita el 1982. Per a Espiral va ser un honor comptar amb aquests actors.

Van fer una actuació plena de força i poesia. Impactant. El públic madur, aquells que ja passaven dels seixanta se sentien mencionats, identificats. Perquè arribes a una edat que perceps que les oportunitats, els reinicis cada cop són més minsos. Molts es van emocionar.

El que em sobtà va ser veure joves també commoguts. I és que, en Manel i en Xavier, van fer una interpretació tremendament emotiva.

Aquesta Mostra està resultant d'un nivell interpretatiu -i això que sempre solem ser molt meticulosos en la tria d'obres- que, el dia que presentem La ratera en la cloenda, ens obligarà a mantenir el llistó ben amunt.