Treballar per passar l’estona

Comença un nou curs i per a la majoria, o això sembla, ja ha passat l’època de vacances. Encara queden els que les fan al setembre, els que s’han guardat una quinzena o els qui no en tenen pel simple fet de no tenir feina. Però d’aquests ens n’hem oblidat durant un temps, el sol, el caloret, el bon menjar i les bones sensacions fan de l’estiu el parèntesis ideal per tot.

Llàstima que de tant en tant cau alguna mala notícia llunyana sobre països en guerra que ens destarota per uns instants i sort del Procés que ens manté alerta a l’actualitat. Si no fos per això seríem durant unes setmanes les persones més alliberades i felices de l’Univers. El sistema funciona a la perfecció i ara gaudirem un temps, poquet, del regust dolç del caramelet que ens donen al llarg de l’any.

Evidentment estic generalitzant, les vacances també són moments difícils on cal conviure moltes hores, i entendre’s, amb un grup de gent siguin amics o família i no sempre hi estem preparats. Potser no han sortit tant bé com esperàvem: ens han perdut les maletes, aquell país no era tan bonic com ens pensàvem o la diarrea de tres dies al lloc paradisíac ens ha desmuntat la dolçor i felicitat de les precioses postes de sol. Però tant se val, ens queda el consol que vindran unes altres vacances i seran molt millors.

I aquí pel poble? Poca cosa i cap novetat destacable. Recordeu que tenim la sort de tenir quasi tres mesos a mig gas. Al juliol, passada la Festa Major, ja abaixem el ritme esperant l’agost que parem màquines i lentament les engeguem al llarg de setembre. Però no tothom, amb els anys he constat que el santcugatenc ja no marxa tant de vacances, aquells anys de carrers desèrtics i llargues voltes per trobar un bar obert s’han acabat.

Les terrasses dels bars de les places han estat plenes de gent, sobretot a l’hora de la fresca. Fins i tot s’hi ha deixat veure algun turista que sempre dóna un toc més cosmopolita. Les botigues tampoc han tancat tant com abans, suposo que també ho hauran notat i aprofiten l’avinentesa, com ha de ser. Alguns han fet quinze dies de festa, altres una setmana i molts cap. I la veritat, no m’estranya, l’equació és ben senzilla. Els lloguers i les despeses fixes no fan vacances i si al poble hi queda gent, els hem d’oferir quelcom per consumir.

He pressuposat, ja que com comprendreu no he fet cap estudi sobre el tema, que hem canviat la manera de fer vacances, segurament perquè allò de la segona residència o marxar un mes fora seria l’equivalent a lligar els gossos amb llonganisses. Ara, doncs, preferim fotre’ns la llonganissa a la plaça del poble amb una beguda ben fresca, no veurem el mar i el paisatge és el de cada dia de l’any, però les dates manen gaudir i això vol dir gastar, com que sembla que no sabem fer-ho d’una altra manera, adaptem el gaudi a la capacitat de la butxaca i llestos.

A banda de constatar que no tots hem fet vacances i que el poble ja no es buida com quan jo era més jove, els senglars ja campen pel centre alegrement distraient els municipals i donant feina als rurals i també ens ha visitat la Guàrdia Civil per un tema d’unes comissions sobre el 3% del Procés que ve des del Vendrell però que no patiu que no serà res i que tot està en ordre.

I... alguna cosa més que ara no recordo, ja em perdonareu però si d’alguna cosa sí que he fet vacances és de la vida local i social en general, és la sort que tenim aquells que, com em va dir un sabadellenc il·lustrat quan plegàvem una nit d’estiu, treballem per passar l’estona.