Tren (segona part)

Fa un parell de mesos us escrivia sobre el tren; un tren poc respectuós i empàtic. Avui, torno a escriure sobre el tren, però, aquest cop sobre un tren divertit, viu i ple d’experiències.
Viatjar amb tren m’entreté: puc tancar els ulls, escoltar música o la ràdio, llegir, utilitzar les xarxes, mirar per la finestra, observar la gent: què fan, com van vestits, xafardejar el títol del llibre que llegeixen; tot i que, la gran majoria acostumen a estar amb el cap cop mirant el mòbil.

M’entendreix quan algun adolescent, sense ser-ne conscient, repeteix la lliçó amb veu alta; hi ha cops que em venen ganes d’ajudar, o aconsellar, o explicar... deu ser defecte d’ofici, però m’hi resisteixo.
Admiro aquella gent que s’asseu al tren i es deixa portar, sense parlar, sense escoltar música, sense mòbil, sense res! Em transmeten calma, tranquil·litat i serenor. I, en aquest món de pressa constant ho agraeixo, i els miro perquè els admiro.

Somric quan la serietat del vestit, camisa blanca i corbata es transforma en un ritme alegre, repetitiu i viu, de peus i mans -inclús de cap- conseqüència d’uns cascos, petits i blancs, que malgrat aïllar-nos del món ens connecten amb nosaltres.També, copio allò que trobo interessant: d’un temps ençà m’he aficionat a fer vídeos del paisatge: com els arbres i les cases passen de pressa , els núvols canvien de color, com els cotxes parats perden la paciència, fins a arribar a la foscor dels túnels que posa fi a tot. No ho penjo enlloc, ni ho compateixo amb amics ni familiars; simplement, em distreu.

I, vosaltres què hi feu al tren?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.