Tren

A finals del mes d'octubre, la notícia que un grup d'escolars havien estat expulsats d'un tren estava en boca de tothom i en tots els mitjans. No hi ha més cec que aquell qui no vol veure-hi.

Cada dia agafo el tren dos cops, d'anada i de tornada; si puc intento no compartir vago amb adolescents o nens; no els culpo a ells de la seva falta de civisme i la manca de respecte sinó a l'adult, i no un adult en contret, tots els adults que interaccionem de forma directa i indirecta amb ells. Hauríem de ser un referent, un exemple per ells; amb errors i amb imperfeccions, perquè això ens humanitza i ens fa reals -fins i tot ens pot arribar a fer millors- però no és així.

Cada dia quan agafo el tren veig, i visc, empentes; avançaments forçats per asseure's; gent que no aixeca els ulls de la pantalla i així evita mirar aquella persona gran, dreta intentant no caure en cada sotrac del tren. Escolto música més enllà dels meus auriculars; també, escolto, sense interès ni xafarderia, converses alienes i fins i tot, molts cops, en formo part fruit de la moda de les videotrucades; sense deixar de banda les converses cridaneres i insolents, o la visualització dels vídeos de TikTok. I, un llarg etcètera d'accions individualistes i egoistes; fruit d'això vaig aplaudir molt aquell tren titulat: el tren del silenci.

Imaginem-nos, doncs, un grup de canalla eufòrics, nerviosos i exaltats (sense oblidar que un per l'altre s'exalten més) camí d'uns dies de viatge i de descobriment. Com voleu que es comportin? Espereu que siguin ells qui marquin respecte, educació i empatia per la resta dels viatgers?

Pensem-hi.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.