Un conserva allò que no amarra

Tots en algun moment de la nostra vida hem sigut fills, i com a tals hem viscut acceptant les lleis i el mandat d'uns pares amb la contraprestació d'un manteniment i un cert "ben estar".

Quan deixem de ser nens i comencem a ser adults? Això no ho atorga tant l'edat, sinó l'assoliment de cert grau d'independència i autogestió. Quan "abandonem el niu" i hem de prendre decisions per nosaltres mateixos, quan no hi ha un plat a taula si no el prepares tu: aquests són els fets que ens porten a madurar, a millorar.

Si cada vegada que la branca d'un pi talla un carrer, un contenidor es bolca o cal organitzar-se per preparar un esdeveniment, la solució depengués de les institucions públiques, La Floresta no seria el que és ni sentiríem aquest agradable orgull identitari de dir "sóc del barri". I és que gràcies a l'abandonament de les institucions públiques, ens hem vist obligats a madurar, ens ha sorgit la necessitat de conèixer-nos, d'organitzar-nos, de fer pinya per superar els nostres problemes i tirar endavant amb l'envejable germanor de la que tant ens agrada presumir.

"Uno conserva lo que no amarra", diu el grafiti que pintava un amic meu pels carrers de Barcelona. Una frase que ens adverteix del perill de voler-nos fer nostre el que no ens pertany. I que ens recorda que si La Floresta te aquesta capacitat de creació és just perquè ningú s'apropia de la cultura, de l'oci o de les activitats de la gent d'aquest barri. Al contrari, gràcies al fet que l'Ajuntament delega amb confiança a col·lectius com el Senglar Cultural alguns dels esdeveniments populars, i també està aprenent, amb timidesa, a donar l'espai i confiança a col·lectius i individus capaços de crear coses tan màgiques com els "Matins Vermuteros" els diumenges a l'estació. Iniciatives que fan possible que el barri se senti orgullós de si mateix.

Seguint amb l'anterior comparativa entre una figura paternal i l'ajuntament, crec que el més correcte és donar les eines per madurar i créixer, però en cap moment intervenir en les decisions ni en el camí que es pren, ja que sinó passa just l'efecte contrari, doncs la naturalesa d'un que se sent lligat és la de deslligar-se.

Seria bo que es prengués la confiança com un objectiu a assolir, que les lleis fossin normes socials per facilitar la convivència i no una forma d'opressió que delimiti estrictament la societat.