Un Déu que s’esfuma

El Dr. Henry Marsh, londinenc llicenciat en filosofia, politologia i economia a Òxford, va emprendre la medicina fins a convertir-se en eminent cirurgià, especialista en operacions arriscades al cervell. D’aquest home, bragat en situacions de gran risc i enfrontat sovint al dolor i la mort, s’ha publicat la següent confessió: “Veus els teus pacients, sovint nens, patir coses tremendes i la idea d’un Déu benèvol, s’esfuma”. Aquestes paraules semblen indicar unes expectatives de Déu tan exigents, que no tolera que s’accepti la seva existència davant de l’escàndol del sofriment que contempla. Un savi rigorós i honrat com ell, ajuda els creients a descobrir sense arrogància el no creient que també portem a dins. Ens fa veure que hi ha objeccions que hem de tenir l’honradesa d’afrontar. Tots estem travessats de fe i de no creença. La frontera passa per dins de cadascú de nosaltres. Creients i no creients alguna vegada ens hem preguntat: “I si fos veritat?”. Alço els ulls i veig el meu  Sant Crist, l’innocent sotmès a tortures tremendes que mor per no baixar de la creu i la seva confiança en el Pare no s’esfuma. Ha fet seva la condició humana. No té una fe trivial. Ho té tot en contra. I no es separa de Déu. S’hi confia.