Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
He admirat, quan estava en actiu, la tenista Arantxa. Crec que formava i forma part d’un temps del tennis femení que ja no tornarà. En àmbit peninsular teníem la seva rival i amiga, Conchita Martínez, qui, quan tenia el dia, era una veritable artista. En l'àmbit internacional, la gran Navratilova, inoblidable, Seles, Graf... Un gran temps en el qual el tennis i femení arrossegava molta audiència televisiva i a les pistes. L’Arantxa, avui en litigi amb la seva família, amb una varietat de cops notable, era en primera fila. Tant com ho és ara mateix en programes que ja no són del cor, ans de la sang! Quina pena.
Si toqués repartir simpaties, les meves s’adreçarien per Arantxa. Segurament perquè fa molts anys que dic que, en cas de tenir fills, si algun d’ells hagués palesat inclinacions a esportista d’elit, hauria fet tot el possible perque desistís. Potser per una idea romàntica de la dita menys sana ini corpore sano, que, al meu entendre, res té a veure amb l’esport d’elit, ple d’infiltracions al cos, pèrdues d’adolescència i joventut, etc. Per no parlar d’avarícies paternes diverses com en el cas actual.
Tot plegat em fa pensar en aquella anècdota del segle xix, segons la qual Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, quan li van comentar que la Universitat d’Oxford, on havia d’anar el seu fill (el pare era el poeta Shelley) ja era una mica adotzenada, va saludar amb alegria la possibilitat que eduquessin el seu fill per ser una persona més, una persona corrent, ras i curt. És clar que aquell hereu tenia d’avis a Mary Wollstonecraft, la pionera del feminisme (ja morta quan el noi va néixer), Godwin, pioner de l’anarquisme, i els pares que ja he referit. Mary Godwin Wollstonecraft (de casada, Shelley) apostava per l’aurea mediocritas que, a vegades, no sempre, vol dir apostar per la felicitat personal.
Meditacions abans de llegir les memòries de la meva admirada tenista Arantxa. Un llibre que ja m’entristeix tan sols fullejar-lo. Segurament l’acabament de la lectura propiciarà un mar de llàgrimes!
Si toqués repartir simpaties, les meves s’adreçarien per Arantxa. Segurament perquè fa molts anys que dic que, en cas de tenir fills, si algun d’ells hagués palesat inclinacions a esportista d’elit, hauria fet tot el possible perque desistís. Potser per una idea romàntica de la dita menys sana ini corpore sano, que, al meu entendre, res té a veure amb l’esport d’elit, ple d’infiltracions al cos, pèrdues d’adolescència i joventut, etc. Per no parlar d’avarícies paternes diverses com en el cas actual.
Tot plegat em fa pensar en aquella anècdota del segle xix, segons la qual Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, quan li van comentar que la Universitat d’Oxford, on havia d’anar el seu fill (el pare era el poeta Shelley) ja era una mica adotzenada, va saludar amb alegria la possibilitat que eduquessin el seu fill per ser una persona més, una persona corrent, ras i curt. És clar que aquell hereu tenia d’avis a Mary Wollstonecraft, la pionera del feminisme (ja morta quan el noi va néixer), Godwin, pioner de l’anarquisme, i els pares que ja he referit. Mary Godwin Wollstonecraft (de casada, Shelley) apostava per l’aurea mediocritas que, a vegades, no sempre, vol dir apostar per la felicitat personal.
Meditacions abans de llegir les memòries de la meva admirada tenista Arantxa. Un llibre que ja m’entristeix tan sols fullejar-lo. Segurament l’acabament de la lectura propiciarà un mar de llàgrimes!