Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
És rossa, molt prima, d’ulls blaus, guapa, intel·ligent, simpàtica, i quan la necessites pots comptar amb ella perquè no sap deixar una responsabilitat sense satisfer. No li costen els idiomes, cursa segon de batxillerat i viu a Sant Cugat com milers dels nostres joves que s’estan obrint pas al món estudiantil primer, per poder tenir un futur més endavant al món laboral.
Els estudis li van de conya, però a ella el que més li agrada és l’esport. I de tots els esports que practica o ha arribat a practicar el que la torna boja és el futbol. I així va començar a fer història al Junior: va iniciar-se al món de l’hoquei herba per necessitats del guió de casa seva, però a la que va trobar una escletxa i va convèncer amb unes amigues al nostre estimat director esportiu, van muntar un equipet de futbol femení al Junior on han jugat fins ben entrades a la categoria juvenil.
Com que a l’hoquei la reclamaven junt amb un parell de companyes més perquè el seu nivell és immillorable, compagina des de fa sis o set anys les dues disciplines, jugant partits matins i tardes, alternant entrenaments i desplaçaments quasi impossibles dels dos esports, amb poca col·laboració per part dels que l’envolten, però amb un somriure a la cara que no li ha desaparegut mai mentre corre d’un cantó a l’altre del club amb uns quants sticks a l’esquena i les botes de futbol posades per iniciar un nou partit.
Fa dos o tres anys va demanar col·laborar amb el club fent de monitora dels més petits, i en poc temps s’ha guanyat la confiança dels tècnics professionals, porta un equip de prebenjamins ella soleta, i pensa a estudiar quelcom relacionat amb l’esport perquè per a ella és la seva vida. És una de les perjudicades per la nova “doctrina Montoro” que ha hagut de sacrificar part del seu sou testimonial per seguir entrenant un equip i ara treballa amb contracte temporal per quatre duros miserables...
Tant i tant li agrada el futbol que aquest any on al Junior no hem pogut fer equip femení per manca d’efectius, ella s’ha apuntat al Sant Cugat i està jugant amb el nostre etern rival, per no dir amb l’etern company de viatge esportiu, on tots sabem que jugadors d’un equip i l'altre han passat llargues temporades. Això diu molt en favor del que podria ser la relació entre els clubs del nostre poble... Potser n’hauríem de prendre exemple...
No falla mai a la Sant Silvestre, encara que no ha fet els 18 anys, i la feina la tindríem la majoria de nosaltres per baixar dels seus 42,5 minuts als 10 kilòmetres... En fi, que podria estar escrivint una bona estona sobre aquest exemple dels nostres joves d’avui dia. Es diu Andrea i probablement no llegirà aquestes línies. Però per un cop a la vida volia dir alguna cosa positiva dels que potser tenim un pèl abandonats: els joves com ella són la nostra garantia per demà. Comencem a admirar-los.
Els estudis li van de conya, però a ella el que més li agrada és l’esport. I de tots els esports que practica o ha arribat a practicar el que la torna boja és el futbol. I així va començar a fer història al Junior: va iniciar-se al món de l’hoquei herba per necessitats del guió de casa seva, però a la que va trobar una escletxa i va convèncer amb unes amigues al nostre estimat director esportiu, van muntar un equipet de futbol femení al Junior on han jugat fins ben entrades a la categoria juvenil.
Com que a l’hoquei la reclamaven junt amb un parell de companyes més perquè el seu nivell és immillorable, compagina des de fa sis o set anys les dues disciplines, jugant partits matins i tardes, alternant entrenaments i desplaçaments quasi impossibles dels dos esports, amb poca col·laboració per part dels que l’envolten, però amb un somriure a la cara que no li ha desaparegut mai mentre corre d’un cantó a l’altre del club amb uns quants sticks a l’esquena i les botes de futbol posades per iniciar un nou partit.
Fa dos o tres anys va demanar col·laborar amb el club fent de monitora dels més petits, i en poc temps s’ha guanyat la confiança dels tècnics professionals, porta un equip de prebenjamins ella soleta, i pensa a estudiar quelcom relacionat amb l’esport perquè per a ella és la seva vida. És una de les perjudicades per la nova “doctrina Montoro” que ha hagut de sacrificar part del seu sou testimonial per seguir entrenant un equip i ara treballa amb contracte temporal per quatre duros miserables...
Tant i tant li agrada el futbol que aquest any on al Junior no hem pogut fer equip femení per manca d’efectius, ella s’ha apuntat al Sant Cugat i està jugant amb el nostre etern rival, per no dir amb l’etern company de viatge esportiu, on tots sabem que jugadors d’un equip i l'altre han passat llargues temporades. Això diu molt en favor del que podria ser la relació entre els clubs del nostre poble... Potser n’hauríem de prendre exemple...
No falla mai a la Sant Silvestre, encara que no ha fet els 18 anys, i la feina la tindríem la majoria de nosaltres per baixar dels seus 42,5 minuts als 10 kilòmetres... En fi, que podria estar escrivint una bona estona sobre aquest exemple dels nostres joves d’avui dia. Es diu Andrea i probablement no llegirà aquestes línies. Però per un cop a la vida volia dir alguna cosa positiva dels que potser tenim un pèl abandonats: els joves com ella són la nostra garantia per demà. Comencem a admirar-los.