Una realitat poc ‘mediàtica’

En una època dominada per la manca de temps, en què tot ha de ser breu, ràpid, esquemàtic i reduït a la mida d’un titular o d’una piulada, és difícil tenir una visió clara i serena d’allò que passa en el món a través dels informatius de televisió. La informació sempre ha de ser curta, tan curta que quan l’espectador para atenció en les paraules d’algú, aquest algú ja ha desaparegut i una altra notícia ha ocupat el seu lloc.

No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps... Per això hem arribat a creure’ns que el nostre nivell d’informació depèn del nombre de notícies que sabem i no pas d’allò que puguem dir-ne si se’ns demanen detalls. És com si prioritzéssim la ingesta d’aliments sense importar-nos-en la digestió.

En aquest sentit, hi ha conflictes al món, especialment a l’Àfrica, dels quals no en sabem un borrall perquè el nombre de víctimes no és prou elevat per impactar la nostra sensibilitat occidental i merèixer titulars. L’assassinat d’un europeu o d’un nord-americà a l’Àfrica és molt més important que els mil milions d’africans que avui, en acabar el dia, no hauran menjat absolutament res, perquè viuen en la misèria més absoluta, o que els cinc milions d’infants que enguany moriran per la mateixa raó.

I el mateix podríem dir dels crims i de les tortures de règims dictatorials que, amb tot el cinisme del món, afirmen tenir com a divisa la ‘pau’ i la ‘justícia’. Aquest és el cas de Guinea Equatorial, per exemple, presidida per Teodoro Obiang Nguema, un personatge sinistre que esdevé el protagonista a l’ombra del llibre de la santcugatenca Gemma Freixas, Malabo i les cendres (Meteora, 2015).

El llibre de Freixas ens descriu la dramàtica situació d’aquell país a través dels ulls d’en Dudu, un nadiu que viu a Occident però que torna a la seva terra per complir la darrera voluntat d’un amic: que es llencin les seves cendres a la llera del riu Iladyi. En Dudu no ho sap, però aquest retorn a uns orígens abandonats en la infantesa esdevindrà un viatge iniciàtic en el decurs del qual coneixerà la misèria i la por en què viuen molts dels seus excompatriotes sota la bota del totalitarisme.

Perduda l’esperança, perseguida la dissidència i amb una policia corrupta, la tortura i l’assassinat resten impunes i creen vegetals com en Justo, un mestre acusat de pertànyer al Moviment per l’Autodeterminació de l’Illa de Bioko. Justo fou torturat de tal manera que ja no parla, només mira la tele tot el dia. “A vegades, mentre dorm, crida i gemega” –diu la seva dona–. “De dia no diu res. Fa el que tu diguis, pobre. No té cap iniciativa, cap desig. Van anul·lar-li completament la voluntat”.

En un altre moment, aquesta dona explica “les lluites macabres que els zeladors solien organitzar entre els presoners per divertir-se, les morts dels companys amb les ungles arrancades i dessagnats, les cel·les diminutes i inundades d’aigua putrefacta on havien de viure a les fosques”. I al costat d’això, hi descobrim les petjades de la colonització espanyola –el país es va independitzar ara fa només quaranta-set anys– i quin era el tracte que els nadius rebien dels espanyols. Aquests, per mitjà del Patronato de Indígenas, premiaven la submissió amb una Carta d’Emancipació i el lliurament de tres hectàrees de terreny per conrear-hi cacau.

Malabo i les cendres, de Gemma Freixas, és un viatge literari, que ens parla de l’espoliació blanca dels recursos naturals del continent africà i de la vida d’un país dominat des de fa mig segle per una mateixa sanguinària família.