Va por ustedes!

Aquest article va néixer en castellà perquè està dedicat a persones que no parlen català però que tenen cor per entendre qualsevol idioma. En faig la versió en català per poder-ho compartir amb vosaltres.

M'acabo de regalar una setmana de llibertat, he marxat a Sevilla a viure el sud amb tota la seva energia, sense conèixer ningú però amb ganes de gaudir de terres andaluses i no es pot negar que ho he aconseguit!

La lliçó que trec d'aquest viatge és que la vida és sempre del color que tu vulguis posar. Ser feliç és una decisió de vida, un viure el moment, un estar en el present i viure plenament.

Sevilla és un lloc especial, això no es pot negar, el seu color, les olors, els seus carrers, la gent... Tot són regals a cada cantonada a cada moment, però s'han de tenir els ulls i el cor ben oberts per poder-ho gaudir a fons... Espero tenir el coratge de seguir vestint en la meva vida diària el color que he portat posat aquests dies.

He tingut la sort de trobar gent especial, gent que m'ha obert les portes del seu món i que m'ha fet gaudir d'aquella terra com mai hagués pensat que ho faria. He viscut moments màgics, en soledat i quan he estat amb ells i, encara que potser per a ells hagi estat més rutinari, per a mi ha sigut especial, tots i cada un dels moments que he compartit amb Sevilla i els sevillans.

Quan ets allà, quan parles amb la gent d'allà, els sents cantar, gaudir, passejar pels carrers alegres, t'adones que el món és molt gran i tot agafa distància... Jo, que em sento absolutament catalana, i que crec en el nostre petit país com el lloc ideal per criar i veure créixer els meus fills, em pregunto si realment té sentit tanta tossuderia per ser diferents els uns dels altres... I és que en realitat, és en les nostres diferències a on hi ha el valor de la vida; conèixer-nos els uns als altres, descobrir-nos iguals i tan diferents a la vegada... Veure que el que a un lloc és normal a l'altre seria inconcebible, veure que el que allà funciona sense problemes, aquí seria el caos total... I en canvi, és tan bonic sentir els llaços que ens uneixen al mateix lloc...

Tindrà sentit pensar que el món no necessita etiquetes i que només amb les emocions i la generositat de cadascú seria tot molt millor?

Vull des d'aquí agrair de tot cor tots i cadascun dels moments que he viscut a Sevilla, els que he compartit i els que he viscut en soledat. Agrair a l'Andrés la seva generositat per obrir la porta a aquesta boja que va aparèixer del no-res i que va adoptar durant una setmana, a la Paqui el seu somriure franc i preciós i les hores de companyia i complicitat, a la Gracia la seva energia, el seu ball, a l'Elias per la guitarra i el cant, a la Bea per què tal com diuen per allà "a Bea hay que quererla pa'siempre", a l'Adriano que comparteix casa, vida i essència, al Juanma que amb els seus coneixements ha sigut l'excusa ideal per donar-me l'oportunitat de viure aquesta setmana, a la Marcela, que espero que pugui recuperar la seva vida ben aviat i sobretot a Sevilla, per cada racó, per cada moment, per cada passió!

I aquí deixo la meva reflexió: Hem de viatjar... Hem de veure món!!!