Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Quant m’he posat davant del paper per escriure aquestes ratlles, encara no havíem entrat de ple al agost. I tot i que el títol que havia triat era el mateix que veieu aquí, després d’una breu reflexió he pensat que, per no trair-me a mi mateix, i sobre tot per no trair a qui teniu la voluntat de llegir-me, tenia que posar-hi un signe d’interrogació.
Avui la majoria de nosaltres ja les està gaudint, o està a punt de fer-ho, i crec que cal aturar-nos un moment per fer cabal de quelcom que no pot deixar-nos indiferents, perquè aquest any ens ha costat arribar-hi.
Les noticies han estat dolentes fins l’últim dia. No és que generalment n’hi hagin massa de bones (ja sabem que no són noticia), però aquest cop n’hem fet un gra massa.
La situació econòmica de moltes de les famílies del nostre entorn, de la nostra administració autonòmica, l’estat general d’Espanya i Europa (per no parlar del trasbals econòmic als Estats Units si no s’hi posa seny), i, finalment, l’esdeveniment execrable de Noruega. Tot plegat no es pot deixar passar sense pensar-hi.
Tenim raons suficients per ocupar alguna estona en aquests dies de descans per pensar-hi de forma relaxada i objectiva i treure’n algunes conclusions per més endavant. Què ha passat perquè en dos anys, no més dos anys, la situació de tot plegat hagi canviat tant? Ja se que em direu que els politics, l’economia, els bancs i la bombolla en tenen la culpa. Però siguem justos i tinguem en compte que en aquest escenari nosaltres també hi actuàvem.
És cert que des de molts llocs s’han fet cosses mal fetes, però no caiguem en l’error de culpar la macroeconomia, la que denominem “economia dels estats”, dels problemes i trasbalsos de la microeconomia, aquella de les persones i de les famílies. Perquè no oblidem que si encara que de forma poc objectiva i a curt termini no hi haguéssim anat be amb moltes de les decisions macroeconòmiques que es van prendre, no les hauríem acceptat. I sinó, veiem que el moviment dels indignats és una realitat. Es va formar de manera sorprenentment espontània i en la majoria dels casos sens manca de raó.
No serà que abans del problema, en la bogeria i la disbauxa, ja ens hi trobàvem prou be?
Cal ser conseqüents i optimistes i adonar-nos que els nostres fills possiblement seran la primera generació en molts anys que tindrà una vida pitjor i més difícil que els seus pares. Però d’això també se n’aprèn i cal posar-hi mesures perquè no torni a passar. És decisió de cada un estirar (o no) més el braç que la màniga. D’això no en podem culpar ningú.
Generalment, m’agrada parlar de Sant Cugat i de la seva vida en aquestes línies, però com ara la nostre ciutat també està de mes d’agost, he aprofitat per ocupar-me una mica de reflexionar (com hem de fer) per a que les nostres vacances siguin realment profitoses.
Avui la majoria de nosaltres ja les està gaudint, o està a punt de fer-ho, i crec que cal aturar-nos un moment per fer cabal de quelcom que no pot deixar-nos indiferents, perquè aquest any ens ha costat arribar-hi.
Les noticies han estat dolentes fins l’últim dia. No és que generalment n’hi hagin massa de bones (ja sabem que no són noticia), però aquest cop n’hem fet un gra massa.
La situació econòmica de moltes de les famílies del nostre entorn, de la nostra administració autonòmica, l’estat general d’Espanya i Europa (per no parlar del trasbals econòmic als Estats Units si no s’hi posa seny), i, finalment, l’esdeveniment execrable de Noruega. Tot plegat no es pot deixar passar sense pensar-hi.
Tenim raons suficients per ocupar alguna estona en aquests dies de descans per pensar-hi de forma relaxada i objectiva i treure’n algunes conclusions per més endavant. Què ha passat perquè en dos anys, no més dos anys, la situació de tot plegat hagi canviat tant? Ja se que em direu que els politics, l’economia, els bancs i la bombolla en tenen la culpa. Però siguem justos i tinguem en compte que en aquest escenari nosaltres també hi actuàvem.
És cert que des de molts llocs s’han fet cosses mal fetes, però no caiguem en l’error de culpar la macroeconomia, la que denominem “economia dels estats”, dels problemes i trasbalsos de la microeconomia, aquella de les persones i de les famílies. Perquè no oblidem que si encara que de forma poc objectiva i a curt termini no hi haguéssim anat be amb moltes de les decisions macroeconòmiques que es van prendre, no les hauríem acceptat. I sinó, veiem que el moviment dels indignats és una realitat. Es va formar de manera sorprenentment espontània i en la majoria dels casos sens manca de raó.
No serà que abans del problema, en la bogeria i la disbauxa, ja ens hi trobàvem prou be?
Cal ser conseqüents i optimistes i adonar-nos que els nostres fills possiblement seran la primera generació en molts anys que tindrà una vida pitjor i més difícil que els seus pares. Però d’això també se n’aprèn i cal posar-hi mesures perquè no torni a passar. És decisió de cada un estirar (o no) més el braç que la màniga. D’això no en podem culpar ningú.
Generalment, m’agrada parlar de Sant Cugat i de la seva vida en aquestes línies, però com ara la nostre ciutat també està de mes d’agost, he aprofitat per ocupar-me una mica de reflexionar (com hem de fer) per a que les nostres vacances siguin realment profitoses.