Viatge d'estiu

Aquest any he marxat a Bòsnia, a cooperar, amb una ONG.

Sarajevo, una ciutat plena de forats de metralla de fa més de 20 anys. Cases amb memòria gràfica, tan visual, tan evident que no es pot dissimular. Hi són. Les restes d'una guerra. El preu de la independència d'un país. 

Mihatovici, un camp de refugiats. Havia de ser per dos o tres anys, i en porten vint-i-dos. El temps s'ha aturat allà. No es veu el futur, només temps, que passa i no mou res. Somriures preciosos amb dents corcades. Arrugues que parlen de guerra. Silencis que ploren persones. El preu de la voluntat de ser. 

Sahbegovici, un poble destruït. L'odi portat a l'extrem. Les cases a terra. Les mines al bosc. Esborrat del mapa. Fora els habitants. Però tossuts han tornat a casa. Han reconstruït. Hi ha vida. Futur no gaire. Només hi ha gent gran. Però la matança ètnica aquí no va funcionar. El preu d'un deute pagat. 

Potocari. La mort portada a l'extrem. Un cementiri. Quatre mil tombes amb la mateixa data. 11 de juliol de 1995. La mort en massa. L'horror. La maldat humana sense límits. El preu de creure en un Déu, sigui quin sigui. I persones, en Samed, l'Ised, el Seat, la Lía, la Nezira... històries tristes explicades entre llàgrimes, cigars i records.

Dur. Molt dur. I fa pensar... Sí, fa pensar molt. Independència si, però a quin preu... Pensem-hi. Si us plau, pensem-hi.