Viatge

Quan fas un llarg viatge sabent que et vas a acomiadar d’una persona estimada que de sobte, d’una manera traumàtica, com una fulla de ganivet, l’atzar li sega la vida; et trobes davant d’un nombre immens de quilòmetres que comptes només esperant saber els que et falten. Benzina, cafè, peatge, una estona per descansar en un lloc impersonal on la majoria de gent ve de vacances i tu ja ni te’n recordes. Les imatges de tota una vida en què tu i ell en sou els protagonistes passen de pressa i es repeteixen i es redescobreixen.

Quan de petit et portava a la gran ciutat, que veies immensa, i et comprava la caixa de llapis de colors més bonica que havies vist mai; quan, en l’adolescència, no et trobaves a tu mateix i t’hi agafaves; quan volies ser com ell; quan t’escoltava com ningú ho feia. Amb ell comparties una manera de veure la vida. Quantes experiències viscudes, tot plegat, massa cruel per ser veritat. Arribes un miler de quilòmetres enllà, després de travessar la bellesa d’un paisatge que passa invisible per la finestra del cotxe.

T’endinses a la ciutat, sempre bonica quan hi passejaves amb ell, ara plena d’indicadors buscant l’habitació d’un hospital on mai hi has estat. Ell és allà, o potser ja no hi és. El mires, li parles, li agafes la mà. Passes hores assegut al seu costat intentant comprendre el per què, quan encara li quedaven tantes i tantes coses per fer, tants somnis que sempre tocava amb les mans, i li dius adéu i li dónes les gràcies per tot el que t’ha donat.

Agafes el cotxe i desfàs el miler de quilòmetres, més trist, més buit, més orfe.