Víctimes

Arturo Pérez Reverte publicava un interessant article (“Prefieren no mirar”) en què defensava l’emissió de les imatges més sanguinolentes dels conflictes internacionals perquè l’objectiu d’aquestes és “sacudir, atormentar, herir la sensibilidad del lector, del espectador, lo más que se pueda”.

Es queixa que hi ha moltes queixes de lectors i espectadors davant d’imatges massa tràgiques com poden ser mutilacions, cadàvers de nens…

És de l’opinió que la societat actual no vol adonar-se del món en què viu, on les atrocitats més inimaginables passen cada dia.

En part estic d’acord amb l’opinió de l’escriptor i periodista (reporter de guerra durant 21 anys), cal mostrar per conscienciar i sensibilitzar. Però hi ha una part d’hipocresia. I és que imatges de Síria, Índia o Afganistan; més ben dit de sirians, indis o afganesos mutilats i assassinats en veiem sovint.

Els telenotícies ens ensenyen les imatges de les guerres d’arreu del món. Però el que no s’ensenya són les massacres a països occidentals. Imatges de morts de l’onze de setembre o de l’onze de març a Nova York i Madrid no n’hem vist gaires.

Sembla que les víctimes de països del primer món siguin més importants i que no es puguin mostrar. Aquí està la perversitat: diferents nivells de víctimes.

Segueix @bernatbella a twitter