Visca la cultura nord-americana!

Recentment, a la secció d'opinió d'aquest mitjà, han coincidit dos articles de Lluís Recoder i Rafa Usero que han reflexionat sobre la invasió de festes nord-americanes que no formen part de la nostra cultura. Lluís Recoder, concretament, titulava així el seu text: “Halloween i altres espècies invasores”; i Rafa Usero remarcava que “a casa nostra, sempre hem tingut tendència a valorar més el que ve de fora que la cosa pròpia que ens identifica”. Usero, a més, elogiava el paper de l’escola pública catalana per contrarestar aquesta invasió, i Recoder lamentava que la globalització de l’audiovisual comporti “l’adopció acrítica de manifestacions culturals absolutament alienes a la nostra tradició”.

Doncs bé, he de dir que subscric fil per randa les reflexions de tots dos. A mi també em resulta inquietant la indolència amb què menystenim la nostra cultura i la substituïm per una altra com si fos més rica i més plena. Em dol que no vegem el dramàtic empobriment que suposa la mort de les cultures locals en benefici d’una cultura global que ens uniformitza a tots. Més que res, perquè l’anomenada cultura global no existeix. És un parany.

Hi ha una cultura nord-americana que s’imposa a les altres pel seu potencial econòmic a través de totes les vies de consum i que les empetiteix fins a convertir-les en andròmines. No hi ha, doncs, globalització. Hi ha nord-americanització. El parany és en el mot.

Això no vol dir que discuteixi els immensos beneficis de la globalització. La immediatesa de les comunicacions, per exemple, ha escurçat les distàncies i ha fet que anar a París o a Londres hagi deixat de ser un viatge per esdevenir gairebé un desplaçament de cap de setmana. El món, en definitiva, s’ha fet més petit i, sense moure’ns de casa, podem conversar amb algú que viu als antípodes tot veient-nos les cares. Això és fantàstic, no hi ha dubte.

Però, paral·lelament, hauríem de desenvolupar un esperit crític per no ser entabanats amb camàndules de fals universalisme sobre les bondats dels costums nord-americans. Són costums respectables, naturalment. Però sense cap arrel entre nosaltres i del tot innecessaris per la senzilla raó que ja tenim la nostra manera de celebrar dates comunes, com ara Tots Sants, Nadal o el dia dels enamorats. Vull dir que no estem pas orfes de celebracions. Si ells tenen el Halloween, nosaltres tenim la Castanyada; si ells tenen el Pare Noel, nosaltres tenim el Tió; si ells tenen Sant Valentí, nosaltres tenim Sant Jordi.

Per la mateixa raó, em semblaria força lògic que els nord-americans protestessin per la invasió de les tradicions catalanes al seu país. Tanmateix, no he vist pas que, en compensació per adoptar les seves, ells adoptin les nostres. Hom dirà que podem celebrar-les totes dues, però és un altre parany. No és la cultura nord-americana allò que interessa als catalans que promouen el ‘halloweenisme’, el ‘parenoelisme’ o el ‘santvalentinisme’, sinó quelcom tan prosaic com l’element econòmic.

Es tracta de fer més caixa, només això. Es tracta d’aconseguir que la gent es grati la butxaca dos cops pel mateix concepte. I si pot ser tres i quatre, encara millor. Per això ara hem incorporat l’estupidesa del Black Friday, en comptes de crear un equivalent propi. Entenc, posem per cas, que Sant Cugat, per proximitat, pugui esdevenir perifèria de Barcelona, però em costa d’admetre que Catalunya esdevingui perifèria dels Estats Units.

Els Estats Units són un gran país, certament. Però voleu dir que arriba tan lluny?