Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Sóc mig navarrès. La meva família per part de mare és original de Cascante, un poble de la Ribera de Navarra, al costat de Tudela, on fa anys es cultivaven els millors espàrrecs del món. Des de ben petit he viscut les festes de San Fermín. Recordo que quan tenia 15 anys vaig agafar el tren i me’n vaig anar a Pamplona, a casa del meu tiet Sergio, per tal de passar-hi les festes. Vaig seguir-ho fent uns quants anys, fins que la vida em va oferir altres prioritats. A Pamplona hi tinc família i amics. He de confessar que és una de les ciutats que més m’agrada del món.
Quan són les festes de San Fermín, els meus fills es lleven d’hora per tal de veure el Encierro tots junts. Ens agrada força. L’any passat els vaig portar a les festes de Cascante. No hi havien estat mai. Els va encantar. Crec que conserven en el seu ADN la seva part d’origen navarrès. Enguany hi tornarem.
Recordo que per San Fermín sempre hi ha hagut aglomeracions (cada cop més) i força politització de les festes. I sempre s’hi ha conviscut prou bé. Excepte, és clar, aquells anys en què la dictadura i la intolerància intentaven imposar un pensament i una forma d’actuar únics per tots i per tot.
Dissabte a les 12.00 estàvem la meva filla petita, la meva dona i jo davant el televisor. Els meus fills grans tornaven a la tarda d’un stage i aquest any s’ho perdrien. Era l’hora del Chupinazo, un dels moments més emocionants de les festes. Si veure la plaça de l’Ajuntament des de l’aire, a través de les càmeres de TV, minuts abans del llançament del coet, és espectacular, no podeu ni imaginar-vos el que és formar part d’aquella marea de gent disposada a passar-ho bé.
Per primer cop des que es recorda, l’inici de les festes s’estava endarrerint. No hi havia ningú als balcons de l’ajuntament. Algú havia penjat una immensa Ikurriña al davant de l’edifici consistorial, de forma que impossibilitava, per raons de seguretat, el llançament del Chupinazo. Vint minuts més tard, i un cop retirada la bandera i alliberat l’espai aeri, es va donar inici oficial als quinze dies més trepidants dels que la ciutat de Pamplona és testimoni cada any.
Qui va penjar aquella bandera no va pensar en Navarra i els Navarresos, Pamplona i els Pamplonesos, Euskadi i els Bascos, ni en la resta de ciutadans d’aquest món. No. Només va pensar en interessos polítics i en repercussió mediàtica en un moment en què la política no havia de ser la protagonista. Es va equivocar de ple. I la seva equivocació, irreflexiva i egoista, va perjudicar molta gent.
Sembla mentida com en aquest país la bandera i la llengua poden seguir sent un problema. No de convivència, sinó de la política. I si és la política el problema i no la diversitat que expressen lliurament els ciutadans, probablement hem de començar molt seriosament a canviar-la. La política.
Viva San Fermín. Gora San Fermín. Visca San Fermín.
Quan són les festes de San Fermín, els meus fills es lleven d’hora per tal de veure el Encierro tots junts. Ens agrada força. L’any passat els vaig portar a les festes de Cascante. No hi havien estat mai. Els va encantar. Crec que conserven en el seu ADN la seva part d’origen navarrès. Enguany hi tornarem.
Recordo que per San Fermín sempre hi ha hagut aglomeracions (cada cop més) i força politització de les festes. I sempre s’hi ha conviscut prou bé. Excepte, és clar, aquells anys en què la dictadura i la intolerància intentaven imposar un pensament i una forma d’actuar únics per tots i per tot.
Dissabte a les 12.00 estàvem la meva filla petita, la meva dona i jo davant el televisor. Els meus fills grans tornaven a la tarda d’un stage i aquest any s’ho perdrien. Era l’hora del Chupinazo, un dels moments més emocionants de les festes. Si veure la plaça de l’Ajuntament des de l’aire, a través de les càmeres de TV, minuts abans del llançament del coet, és espectacular, no podeu ni imaginar-vos el que és formar part d’aquella marea de gent disposada a passar-ho bé.
Per primer cop des que es recorda, l’inici de les festes s’estava endarrerint. No hi havia ningú als balcons de l’ajuntament. Algú havia penjat una immensa Ikurriña al davant de l’edifici consistorial, de forma que impossibilitava, per raons de seguretat, el llançament del Chupinazo. Vint minuts més tard, i un cop retirada la bandera i alliberat l’espai aeri, es va donar inici oficial als quinze dies més trepidants dels que la ciutat de Pamplona és testimoni cada any.
Qui va penjar aquella bandera no va pensar en Navarra i els Navarresos, Pamplona i els Pamplonesos, Euskadi i els Bascos, ni en la resta de ciutadans d’aquest món. No. Només va pensar en interessos polítics i en repercussió mediàtica en un moment en què la política no havia de ser la protagonista. Es va equivocar de ple. I la seva equivocació, irreflexiva i egoista, va perjudicar molta gent.
Sembla mentida com en aquest país la bandera i la llengua poden seguir sent un problema. No de convivència, sinó de la política. I si és la política el problema i no la diversitat que expressen lliurament els ciutadans, probablement hem de començar molt seriosament a canviar-la. La política.
Viva San Fermín. Gora San Fermín. Visca San Fermín.