Vull el rescat (dels polítics!)

Un autèntic engany i una presa de pèl que no es pot tolerar perquè no pot ser que amb els nostres impostos mantinguem aquest volum tant exagerat de polítics. Administració central, autonomies, diputacions, comarques, àrees metropolitanes, agrupacions de municipis, EMD… No falta de res. Ningú es pot queixar perquè el pastís és tant increïblement gran (450.000 llocs de treball!!!!) que n’hi ha un tros per cadascú. Ningú es queda sense. I és que en aquest estat si vols tenir feina no hi ha res com fer carrera política. Perquè encara que t’apartin, que siguis incompetent, trobaran el teu raconet perquè puguis embutxacar-te un bon sou de cinc o sis xifres a final d’any. Pregunteu sinó a Joan Clos, Federico Trillo o Daniel Sirera, entre tantíssims d’altres. Ambaixades, consells d’administració, organismes públics, administracions: n’hi ha per tothom! En aquest context, el país l’han convertit en el seu propi corralet i com va dir el Gran Wyoming “se creen los propietarios y son los putos administradores”.

Però el que és pitjor que la quantitat és la qualitat dels que ens governen a nivells alts. Que és lamentable. Perquè estem davant d’uns polítics governants que ens han portat a la més absoluta misèria. Podríem pensar que si n’hi ha tants arribaran els millors a dalt de tot, perquè n'hi ha molts de bons també; però inexplicablament als ministeris i presidències de governs hi arriben els pitjors. Han arruïnat tant les finances públiques com les privades. Han arruïnat caixes, ajuntaments, autonomies, estat central… pràcticament tot. Han anat llençant els nostres diners a les escombraries en infraestructures faraòniques i inútils com aeroports sense pistes, trens sense passatgers o autopistes sense cotxes. Perquè els banquers són molt dolents, però aquí s’han enfonsat sobretot les caixes, controlades i vigilades des dels consells d’administracions per polítics, que les havien convertit en la seva banca del Monopoly particular. Ens van dir que no hi havia crisi, després que hi havia brots verds i que el sistema financer espanyol era el millor del món. Més tard van venir uns altres que asseguraven tenir la solució, que evidentment deien que no passava per la pujada de l’IVA. I ara ens han dit que no ens han rescatat. I a banda de tota aquesta incompètencia administrativa també hi ha la corrupció, el 3%, 'els trajes', el Millet, les Balears… I no ha passat res. Absolutament res. Perquè els mateixos, exactament els mateixos que ens han portat a aquesta situació, representa que són els que ara ens treuran d’aquí. I hi ha gent que ho espera i s’ho creu.

I per tot això demano el rescat, però no econòmic o bancari, sinó dels polítics que ens governen. Polítics que ens han portat fins aquest forat, perquè la família que va demanar un crèdit per comprar-se una televisió una mica més gran i que va estirar més el braç que la màniga no és la culpable de la crisis; per molt que ens vulguin fer creure. Perquè això no és una crisi, ha estat una estafa. I encara continua.

Segueix @bernatbella a twitter