Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La plaça d’Octavià bull, entre abrics i bufandes la gent parla i somriu, se sent xivarri a la llunyania, el Halassan treu el cap per la porta mentre prepara la menta, i el gall del Monestir empassa saliva, vergonyós, per baixar a fer el pregó. L’àvia creu recordar que la seva mare li n’havia parlat, i la néta es prova les mitges que portarà l’endemà. Baixen pel carrer Major fent cridòria, salten al ritme dels Ministrers de la ciutat, el Julià i la Lali encapçalen una corrua de gent que traspua alegria, ja són aquí, és un dissabte de febrer al migdia, és carnaval, són les Gitanes de Sant Cugat.
Fa cinc anys que aquest ball va reeixir amb el seu format més popular, amb aquell que recupera el que vivia el Sant Cugat de finals del segle xix. No llueixen la tècnica amb la qual sempre ens delecten l’Esbart i el grup Mediterrània, però llueixen la il·lusió de ser part d’una tradició local i col·lectiva, són centenars de balladors que converteixen la plaça del Monestir en una autèntica festa popular i participativa.
El passat dilluns 23 de gener Quim Pla explicava al Tanquem Pinya de Cugat.cat que les gitanes de Sant Cugat es troben documentades abans que el Paga-li, Joan i que s’expliquen en el format que les vivim avui en dia. Un autèntic exemple, doncs, de recuperació de la cultura local feta amb rigor, des de la inquietud d’uns quants i la il·lusió de molts. Vull afegir, però, que feta des de la falta de visió de l’Ajuntament, que lluny de guiar, preveure i incentivar processos rigorosos de recuperació i manteniment de les tradicions locals, s’ho miren des de lluny. És una actitud que, a banda de difuminar el projecte conjunt de la cultura tradicional i popular de Sant Cugat, provoca dubtes de criteri: la creació d’una indumentària més tribal que tradicional pels caparrots, l’elecció d’un sobrenom per la colla castellera, la creació d’un grup de tabalers de diables que toca samba o d’una nova gegantona de Valldoreix... projectes que es mereixen tots els meus respectes, que fins i tot em poden semblar encertats, però que no han estat reflexionats i tutelats des d’un punt de vista local prou exhaustiu.
Fa cinc anys que aquest ball va reeixir amb el seu format més popular, amb aquell que recupera el que vivia el Sant Cugat de finals del segle xix. No llueixen la tècnica amb la qual sempre ens delecten l’Esbart i el grup Mediterrània, però llueixen la il·lusió de ser part d’una tradició local i col·lectiva, són centenars de balladors que converteixen la plaça del Monestir en una autèntica festa popular i participativa.
El passat dilluns 23 de gener Quim Pla explicava al Tanquem Pinya de Cugat.cat que les gitanes de Sant Cugat es troben documentades abans que el Paga-li, Joan i que s’expliquen en el format que les vivim avui en dia. Un autèntic exemple, doncs, de recuperació de la cultura local feta amb rigor, des de la inquietud d’uns quants i la il·lusió de molts. Vull afegir, però, que feta des de la falta de visió de l’Ajuntament, que lluny de guiar, preveure i incentivar processos rigorosos de recuperació i manteniment de les tradicions locals, s’ho miren des de lluny. És una actitud que, a banda de difuminar el projecte conjunt de la cultura tradicional i popular de Sant Cugat, provoca dubtes de criteri: la creació d’una indumentària més tribal que tradicional pels caparrots, l’elecció d’un sobrenom per la colla castellera, la creació d’un grup de tabalers de diables que toca samba o d’una nova gegantona de Valldoreix... projectes que es mereixen tots els meus respectes, que fins i tot em poden semblar encertats, però que no han estat reflexionats i tutelats des d’un punt de vista local prou exhaustiu.
