Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El passat 18 de juliol, vaig ser invitada a un acte al Palau de la Generalitat, per presentar el Centre de la Reempresa de Catalunya, una iniciativa del CECOT per mirar d’evitar el tancament d’empreses. Em va semblar interessant. Fins que hi vaig assistir. Llavors em va semblar, si més no, ofensiu. No sé si vaig ser l’única d’aquest parer, perquè no varen deixar oportunitat per preguntes o comentaris.
Resulta que no es tracta en absolut d’ajudar a les empreses que van camí d’haver de plegar, un molt nombrós grup que no sembla despertar cap motiu d’empatia entre els poders legislatiu i fàctic. No, aquest projecte es tracta d’ubicar empreses que funcionen però que tancaran per motius personals (jubilació, canvi de sector, etc.) i llavors “passar el testimoni” (paraules textuals) a un altre emprenedor que les vulgui donar continuïtat. A veure, som grandets.
Primer, que les empreses que funcionen es traspassen sense massa complicació i sense necessitat del CECOT. Segon, on tenen el sentit de la prioritat? M’explico: hi ha milers d’empreses greument ferides, que s’estan deixant la pell per no enfonsar-se del tot, mentre cap institució pública ni privada fa absolutament res per ajudar. Però llavors es fan sentir els defensors dels interessos de l’empresa catalana i…això és el millor que se’ls hi acut???
Apart de que és difícil no trobar-li un puntet de “a la caza del chollete en tiempo de crisis” versió empresarial, el qual ho fa encara més antipàtic, el que sí és cert és que sembla una broma de mal gust.
La gran pregunta és: Per què s’omplen la boca dient que la micropime som el 90 i pico % del teixit empresarial, que som l’ànima de l’economia catalana, que som els més innovadors, que s’ha de fomentar l’emprenedoria, etc. si després no mouen un dit al respecte? Em ve al cap una expressió nord-americana molt adient: “Put your money where you put your mouth”, és a dir: “posa els diners a on poses la boca” (m’encanta aquesta expressió, en el fons podria haver estat catalana—doncs sovint també tenim aquesta agudesa pragmàtica).
No sé si a les “altes esferes” són conscients de que el micro-empresari que està patint i lluitant amb tot en contra (és a dir, la gran majoria), ja està més que tip. No som dels que muntem pantomimes, entre d’altres coses, perquè treballem 10-12 hores al dia. No sé si són conscients, senyors defensors de l’empresa catalana, de que no ens trobem representats per ningú. I tinguin ben clar que per moltes palmades a l’esquena que es facin entre vostès, sincerament, no ens impressionen gens ni mica. Nosaltres tenim la sensació d’estar presenciant un zafarrantxo de pantomimes.
Volen ajudar de debò? Preguntin als que vivim la realitat de la micropime des de la línia de foc. Els hi podríem dir, sense massa discrepància entre nosaltres, allò que faria bullir l’olla . Si ho fessin, potser llavors tots plegats començaríem a aixecar la nostra economia des d’els arrels.
Resulta que no es tracta en absolut d’ajudar a les empreses que van camí d’haver de plegar, un molt nombrós grup que no sembla despertar cap motiu d’empatia entre els poders legislatiu i fàctic. No, aquest projecte es tracta d’ubicar empreses que funcionen però que tancaran per motius personals (jubilació, canvi de sector, etc.) i llavors “passar el testimoni” (paraules textuals) a un altre emprenedor que les vulgui donar continuïtat. A veure, som grandets.
Primer, que les empreses que funcionen es traspassen sense massa complicació i sense necessitat del CECOT. Segon, on tenen el sentit de la prioritat? M’explico: hi ha milers d’empreses greument ferides, que s’estan deixant la pell per no enfonsar-se del tot, mentre cap institució pública ni privada fa absolutament res per ajudar. Però llavors es fan sentir els defensors dels interessos de l’empresa catalana i…això és el millor que se’ls hi acut???
Apart de que és difícil no trobar-li un puntet de “a la caza del chollete en tiempo de crisis” versió empresarial, el qual ho fa encara més antipàtic, el que sí és cert és que sembla una broma de mal gust.
La gran pregunta és: Per què s’omplen la boca dient que la micropime som el 90 i pico % del teixit empresarial, que som l’ànima de l’economia catalana, que som els més innovadors, que s’ha de fomentar l’emprenedoria, etc. si després no mouen un dit al respecte? Em ve al cap una expressió nord-americana molt adient: “Put your money where you put your mouth”, és a dir: “posa els diners a on poses la boca” (m’encanta aquesta expressió, en el fons podria haver estat catalana—doncs sovint també tenim aquesta agudesa pragmàtica).
No sé si a les “altes esferes” són conscients de que el micro-empresari que està patint i lluitant amb tot en contra (és a dir, la gran majoria), ja està més que tip. No som dels que muntem pantomimes, entre d’altres coses, perquè treballem 10-12 hores al dia. No sé si són conscients, senyors defensors de l’empresa catalana, de que no ens trobem representats per ningú. I tinguin ben clar que per moltes palmades a l’esquena que es facin entre vostès, sincerament, no ens impressionen gens ni mica. Nosaltres tenim la sensació d’estar presenciant un zafarrantxo de pantomimes.
Volen ajudar de debò? Preguntin als que vivim la realitat de la micropime des de la línia de foc. Els hi podríem dir, sense massa discrepància entre nosaltres, allò que faria bullir l’olla . Si ho fessin, potser llavors tots plegats començaríem a aixecar la nostra economia des d’els arrels.