La Dolores va néixer a Andalusia. La fam i els cacics, amb el dret de cuixa encara present, la van empènyer a venir a Catalunya.
Instal·lada a una barraca dels suburbis, el seu marit treballava catorze hores al dia i ella anava a fer feines. Amb sacrificis i treball, es van poder comprar un piset a un barri de les rodalies i els fills van anar a estudi.
Va descobrir una llengua perseguida per les autoritats que li costava d’entendre i encara més de parlar, tot i que els seus fills si que l’entenien. Avui els seus néts es diuen Núria i Marc i la parlen sense cap dificultat.
Però després d’un temps de relativa bonança econòmica van tornar els temps durs: els fills es van quedar sense feina i al marit, jubilat prematur, li ha quedat una magra pensió. La Dolores, als seus seixanta anys, segueix treballant més que mai per ajudar econòmicament la família. Està convençuda que se’n sortirà. Més convençuda que mai, perquè té l’oportunitat de canviar les coses de debò. La Dolores, dona i andalusa, votarà SÍ a la República catalana.