El costum d'abans d'estar a la fresca amb la gandula

Recordo les nits d’estiu a la fresca com un divertiment més de carrer. El 1958 jo tenia deu anys. La gent, a manca de televisors a les cases, gaudien d’al·licients al carrer impensables avui en dia. El costum era treure la cadira o la gandula. Es pot dir que era una manera que els veïns havien trobat original i barata de fer-se passar la calor, i a la vegada mantenir el sa costum de parlar entre ells. A les nits després de sopar i escoltar el Diario Hablado ens ajuntàvem al voltant d’una portadora de vi que havien omplert amb aigua fresca del pou on posaven a refrescar la beguda, i la síndria comprada a la parada feta amb quatre canyes instal·lada als Quatre Cantons. La canalla aprofitàvem les nits a la fresca per jugar amagats en la penombra que feia la bombeta del carrer, això si no l’havíem trencat abans d’un encertat cop de pilota. Mentre els grans posaven de volta i mitja a més d’un. Feien safareig. Recordo que quan ens veien venir parlaven en segones perquè no sentíssim segons quines coses. Deien que hi havia roba estesa, o moros a la costa, aleshores parlaven del temps i les collites.

Un fet que acaparava l’atenció de tots era el pas de l’Sputnik, un satèl·lit rus. Quan sentíem “ja passa!!”, era el moment de tallar la síndria. Sèiem a terra repenjats a la paret i embovats contemplàvem el minúscul punt de llum que es movia enmig de les estrelles. Dins hi duia la Laika. Una gossa també russa. A partir del fet la canalla no paràvem de fer preguntes, moment que el meu pare entenia que ja podia treure el tocadiscos. Un Kolster, crec recordar, i posava música. Sempre les mateixes cançons. Les vaig arribar a sentir tant que avui sóc capaç de recordar algunes estrofes “[…] llamé al brujo, le conté de tu amor, le dije al brujo cual era mi dolor, me dijo el brujo, para ganar tu amor, le dije cuqui cucaca, nanaranan na na […]”, la cantaven Los Llopis. O un altre de Josep Guardiola, “[…]Yooooooo... soy un pobre paria, minero soy. Con mi azadón y mi pala nací, y un dia gris sin aurora y sin sol. Dispuesto a luchar a la mina fui[…]”. I entre cançó i cançó em cruspia la tallada de síndria que m’arribava d’orella a orella. Més d’un cop, però, no em donava temps, m’havia quedat dormit prenent la fresca i amb la síndria a la mà.