El batlle i la seva cort en l’edat moderna

Molt sovint s’acostuma a cometre l’error d’anomenar batlles als actuals alcaldes, amb el pretext que aquest era el títol que ostentava el càrrec abans de la Nova Planta, imposada pel rei Felip V després del 1714. La realitat és força diferent. El batlle era un ofici públic d’origen medieval que va perviure dins l’esmentada reforma i coexistí amb els nous alcaldes fins a l’abolició del feudalisme en les Corts de Cadis.

Administrador al servei d’un senyor

La batllia tenia a veure amb el senyoriu jurisdiccional i, si bé sempre era de caràcter local, llevat del batlle general de Catalunya, no formava part de l’organització municipal, sinó que se situava enfront d’ella. Era, doncs, un oficial del senyor, fos el comte-rei a Barcelona, fos el Monestir en la vila i terme de Sant Cugat. Dins el context d’Antic Règim, on no existia la separació de poders, les atribucions del batlle abastaven els tres grans àmbits actuals: legislatiu, executiu i judicial. Podia dictar bans, és a dir, disposicions amb rang de llei dins la seva jurisdicció territorial, amb penes als infractors, que ell mateix jutjava i feia executar. Alhora, vetllava el cobrament dels drets econòmics-feudals del senyor, tals com censos, tasques, primícies, lloçols, mals usos, jornades de treball gratuït o altres i el delme de parròquia de Sant Pere d’Octavià. A partir del segle xvi, la recaptació de les rendes senyorials foren cedides a negociants privats mitjançant subhastes públiques, els quals havien de recórrer a l’autoritat del batlle per constrènyer els deutors. També s’encarregava de la concessió dels monopolis senyorials locals: la taverna, el forn de pa, l’hostal o la ferreria. 

Representació dels drets de caràcter econòmic

En la jurisdicció baronial de Castell d’Octavià, vila i terme de Sant Cugat, l’elecció i nomenament de batlle corresponia al paborde major, que tenia delegades les funcions senyorials pel Monestir. 

Ell triava arbitràriament la persona que considerava més adient per a l’exercici del càrrec, procurant que ni fos massa ric, ni massa pobre, sempre ad nutu, és a dir, sense més termini que la voluntat de qui el nomenava. Durant l’edat moderna, l’esfera d’actuació del batlle es limità a les causes civils, ja que la jurisdicció criminal es trobava en mans del rei. Quan a les punicions físiques, tampoc podia imposar mutilacions de membres o la pena de mort, raó per la qual el terme no tenia forca pròpia. 

Però, a partir de la segona meitat del segle xvii, sovintejaren les penes d’assots, que podien arribar a la quantitat de 100 en cas de robatori de fruits, especialment de raïms, o per travessar un camp aliè pel mig del sembrat. Totes aquestes s’executaven a la plaça pública, on el reu també podia ser condemnat a la vergonya i escarni de restar lligat al costell.

La cort del batlle

El batlle tenia una cort, cúria o tribunal propi integrat per diversos oficials de menor rang. En primer lloc, hi havia el sotsbatlle, que el substituïa en absència o malaltia, però que també es podia ocupar de certes causes, com els danys produïts per ramats en terres de tercers. Sota d’ell, el nunci i corredor públic jurat, que feia les crides en els llocs acostumats, entregava les citacions, manaments, etc., executava les empares de béns i subhastes públiques i també el rol de saig en les penes de presó o de càstigs corporals. L’escribà de la cort era sempre el notari públic de la vila i s’encarregava d’escriure els llibres de la batllia i els comunicats. Un altre ofici era el de procurador fiscal, que efectuava l’acusació pública en els judicis. Finalment, hi havia l’assessor, sempre un doctor en ambdós drets, civil i canònic, normalment habitant de Barcelona, que es personava a la vila quan era requerit i tècnicament actuava de jutge, malgrat qui dictés la sentència fos el paborde en persona o el batlle per delegació. Els batlles de les quadres de Vilanova i de Canals li estaven subordinats i sovint els afers de les seves àrees respectives consten en els llibres de la Batllia d’Octavià, fins i tot, sense ser citada la seva presència en l’acte.