Sang i fetge

A Catalunya, som de vida? Abans que algú ens surti amb un ciri trencat, per si algú no ho sap, ser de vida és el mateix que tenir bona dent. Llavors, el que us demanem és si creieu que a Catalunya som golafres. I la nostra rotunda opinió és que sí, sens dubte.

El pecat de la gola —apetit desordenat de menjar i beure— el cometem en pràcticament totes i cadascuna de les nostres celebracions, les quals farcim d’àpats amb delicadeses per a tots els paladars, fins i tot els del mateix Jack l’esbudellador. Així que aparteu criatures, llepafils i primmirats perquè avui parlarem de tripes.

De fet, els amants dels esmorzars de forquilla saben que si volen menjar callos en català han de demanar tripa. És freqüent confondre la tripa —els budells— amb el capipota, però justament aquest darrer plat està fet amb el morro i la pota de la vedella. Després també hi ha tot el que serien els menuts, les vísceres comestibles d’un animal sacrificat, incloent-hi típicament el cor, el fetge, el pedrer o la morella —la part posterior de l’estómac de les aus on els aliments sofreixen una trituració, a la qual ajuden molts ocells empassant-se pedretes—, entre altres òrgans interns.

Els més escrupolosos deuen pensar que, amb una dieta així, els catalans tenim ben merescuda l’etiqueta d’escatològics. Ves que no sigui un universal... culinari, perquè al Perú l’anticucho, el cor de la vedella, és plat nacional.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.