Un ‘sex symbol’ en xiruques1949

En un banc de jubilats de la plaça de Barcelona primer vam parlar de futbol, del fet que el Madrid ens havia robat al Di Stefano, que el Barça havia guanyat per 2 a 3 al camp de l’Espanyol... Després, en veu baixa, és clar, de la pancarta de la festa patronal dels pagesos penjada als Quatre Cantons, en català!, que no cal dir que seguia estant prohibit. Mentre ens fumàvem uns caliquenyos que havíem comprat a Can Sagalés i escoltàvem en una ràdio llunyana un disc sol·licitat de Nat King Cole, Ansiedad de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor, a Ràdio Miramar, vam parlar que ens havia trasbalsat (per no dir una paraula més grollera) una tal Marilyn Monroe que feia de mala puta, de femme fatale per dir-ho amb més finor, a Niágara, una pel·lícula que havíem vist al Principal.
I qui s’ho havia d’imaginar? En Lluís ens va sorprendre dient que cinc anys abans, cap a finals de juliol de 1949, la Marilyn Monroe havia vingut a Sant Cugat. “Ho va fer amb un grup de turistes que s’havien desviat a darrera hora de la ruta prevista a Catalunya per veure el Monestir i algunes cases modernistes”. Al Lluís l’havien llogat com a guia.
— I com saps que era la Marilyn?
— Perquè vam fer amistat i m’ho va dir. Em va agafar confiança, potser perquè jo parlo l’anglès, i em va dir que era actriu, que es deia Norma Jean Mortensen, que estava passant per uns mals moments, que no tenia feina i molts pocs diners i que per això havia volgut desconnectar de Hollywood fent un viatge per Europa. Ara, mentre era fora, confiava en què el seu agent li trobés un contracte.
— Suposo que no ens diràs que te la vas tirar, oi?
— Que més hagués volgut! No, que va! Viatjava amb un actor francès molt ben plantat, un tal Jean Pierre no sé què, una mica més gran que ella, i amb una dona de mitjana edat, la Natasha, que era la seva coach, una mena d’entrenadora per preparar els seu personatges. És veu que totes les estrelles famoses en tenen.
— I vas parlar molt amb ella?
— Unes tres horetes, més o menys, el temps de fer les visites i menjar a Cal Tadeo del carrer de Santa Maria. La tenia enganxada com una paparra, només em feia cas a mi, tot i que el francès ben plantat em mirava de mala manera. S’interessava per tot. Em va preguntar com vivíem, si teníem llibertat, si hi havia repressió... Em feia molta por que algú de les altres taules sabés l’anglès.
— I li va agradar la fonda?
— I tant! Va endrapar com una lladre. Repetia de tot el que li posaven i va beure un parell d’ampolles de vi negre del poble, ella soleta, sense que se li notés res. Va cridar a la Doloretes, la mestressa, i la va felicitar pels peus de porc. I després es va posar a ballar flamenc. Ho feia fatal!
— I com era físicament?
— Res de l’altre dijous. Prima, la cara allargada, no se li apreciava el cos perquè portava un vestit molt ample i també portava xiruques, com si fos una noia de la Sección Femenina. Res a veure amb la que hem vist a Niágara. Però això era abans.
I com a prova ens va ensenyar una foto, la tradicional foto de grup, d’uns vint turistes en front del Monestir. Anaven vestits de manera molt informal, roba còmoda de viatge, pantalons de vellut, barrets per protegir-se del sol, xiruques... Ens va assenyalar una de les noies i, efectivament, tots vam convenir que era molt semblant a la Marilyn. Com ens havia dit, el cos no se li veia, però el somriure era el d’ella, almenys el de les seves pel·lícules, aquí el cine no l’havia canviat. Les cames estaven cobertes per una faldilla molt ampla i llarga... i portava xiruques.
Era realment la Marilyn? El corresponsal a Hollywood de Primer Plano, a qui jo coneixia, li va parlar personalment de Sant Cugat un parell d’anys després en una festa a Hollywood i se’l va quedar mirant com si li parlés de la lluna. Ja era una gran estrella, un símbol sexual, una dona desitjada i envejada per mitja humanitat.
En Lluís ens va regalar una còpia emmarcada de la foto del grup. Quan tingui temps la donaré a en Frederic Cabanas perquè l’afegeixi a la seva col·lecció.//