Vostè va ser de les primeres santcugatenques que va començar a demanar que se suprimissin barreres arquitectòniques... No era predicar en un desert?
No, no, a les dècades dels anys 60 i 70, quan vaig començar aquesta lluita, ja ens escoltaven. Tot estava molt endarrerit en aquest aspecte. Per saber com havia de treballar, vaig anar a informar-me a la Fraternitat Catòlica de Malalts, a Barcelona. Recordo que un bon dia l’aleshores alcalde de Sant Cugat, que era Francisco P. Llatjós, ens va dir que l’Ajuntament ens deixava un local per reunir-nos els qui ja ens havíem organitzat per lluitar per a la millora de l’accessibilitat i per a la defensa dels drets dels minusvàlids. El local es trobava a la rambla de Can Mora, on ja hi havia el servei de Correus –i continua havent-hi-.
Quines activitats realitzàveu en aquest local?
Fèiem teatre, cinema, celebràvem les festes, el sopar de Nadal... El grup es deia Casa Vostra i Nostra. Venien minusvàlids de fora de Sant Cugat, de molts pobles i ciutats de Catalunya, amb els seus familiars. Passaven el dia amb nosaltres. Molts d’aquests minusvàlids no estaven acostumats a sortir de casa. I van començar a sortir, a estudiar, a anar a la universitat, a tenir nòvia, a casar-se... Se’ls va obrir el cel. Vam aconseguir que moltes persones amb problemes de mobilitat fessin vida normal.
Està satisfeta de com està Sant Cugat actualment pel que fa a l’accessibilitat?
Sí, sí! Hem aconseguit un Sant Cugat que per a nosaltres, els qui anem amb cadira de rodes –jo hi vaig des de petita, des que vaig tenir la malaltia de la pòlio- és la glòria. En Lluís Recoder va fer una bona feina per a nosaltres; ara la Mercè Conesa també continua en bona direcció; ens hem entès bé amb tots els alcaldes, amb independència del seu color polític.
“Al Teatre-Auditori han posat un ascensor perquè els qui
anem amb cadira de rodes puguem pujar a l’escenari i
al Cafè-Auditori hi ha un elevador”
Creu que s’ha relaxat l’Ajuntament els darrers anys en el tema de l’accessibilitat?
Jo crec que no. Ara fins i tot podem pujar a l’escenari del Teatre-Auditori! Ens han posat un ascensor per a nosaltres, els qui anem amb cadira de rodes. A més, al Cafè de l’Auditori hi ha des de fa poc un elevador. El que més costa, a Sant Cugat, és que a les cases posin els timbres baixos perquè hi puguem arribar.
Vostè va rebre el Premi Ciutat de Sant Cugat el 2005. El jurat va explicitar que el guardó el concedia “pel seu esperit cívic i per la seva tasca diària en la lluita per la supressió de barreres arquitectòniques a Sant Cugat, amb l’objectiu de fer una ciutat més accessible, no tan sols per a les persones amb discapacitat sinó per a tothom”.
Sí, vaig ser la primera dona que va rebre aquest guardó de la nova etapa -abans es deien Premis Santcugatencs de l’Any-; em vaig emocionar molt. Pensava que no me’l mereixia. Ara ja no faig gaire “feina” d’aquest tema. Ja tinc 90 anys, però quan veig alguna cosa que ha de millorar la dic a l’Ajuntament.
No, no, a les dècades dels anys 60 i 70, quan vaig començar aquesta lluita, ja ens escoltaven. Tot estava molt endarrerit en aquest aspecte. Per saber com havia de treballar, vaig anar a informar-me a la Fraternitat Catòlica de Malalts, a Barcelona. Recordo que un bon dia l’aleshores alcalde de Sant Cugat, que era Francisco P. Llatjós, ens va dir que l’Ajuntament ens deixava un local per reunir-nos els qui ja ens havíem organitzat per lluitar per a la millora de l’accessibilitat i per a la defensa dels drets dels minusvàlids. El local es trobava a la rambla de Can Mora, on ja hi havia el servei de Correus –i continua havent-hi-.
Quines activitats realitzàveu en aquest local?
Fèiem teatre, cinema, celebràvem les festes, el sopar de Nadal... El grup es deia Casa Vostra i Nostra. Venien minusvàlids de fora de Sant Cugat, de molts pobles i ciutats de Catalunya, amb els seus familiars. Passaven el dia amb nosaltres. Molts d’aquests minusvàlids no estaven acostumats a sortir de casa. I van començar a sortir, a estudiar, a anar a la universitat, a tenir nòvia, a casar-se... Se’ls va obrir el cel. Vam aconseguir que moltes persones amb problemes de mobilitat fessin vida normal.
Està satisfeta de com està Sant Cugat actualment pel que fa a l’accessibilitat?
Sí, sí! Hem aconseguit un Sant Cugat que per a nosaltres, els qui anem amb cadira de rodes –jo hi vaig des de petita, des que vaig tenir la malaltia de la pòlio- és la glòria. En Lluís Recoder va fer una bona feina per a nosaltres; ara la Mercè Conesa també continua en bona direcció; ens hem entès bé amb tots els alcaldes, amb independència del seu color polític.
“Al Teatre-Auditori han posat un ascensor perquè els qui
anem amb cadira de rodes puguem pujar a l’escenari i
al Cafè-Auditori hi ha un elevador”
Creu que s’ha relaxat l’Ajuntament els darrers anys en el tema de l’accessibilitat?
Jo crec que no. Ara fins i tot podem pujar a l’escenari del Teatre-Auditori! Ens han posat un ascensor per a nosaltres, els qui anem amb cadira de rodes. A més, al Cafè de l’Auditori hi ha des de fa poc un elevador. El que més costa, a Sant Cugat, és que a les cases posin els timbres baixos perquè hi puguem arribar.
Vostè va rebre el Premi Ciutat de Sant Cugat el 2005. El jurat va explicitar que el guardó el concedia “pel seu esperit cívic i per la seva tasca diària en la lluita per la supressió de barreres arquitectòniques a Sant Cugat, amb l’objectiu de fer una ciutat més accessible, no tan sols per a les persones amb discapacitat sinó per a tothom”.
Sí, vaig ser la primera dona que va rebre aquest guardó de la nova etapa -abans es deien Premis Santcugatencs de l’Any-; em vaig emocionar molt. Pensava que no me’l mereixia. Ara ja no faig gaire “feina” d’aquest tema. Ja tinc 90 anys, però quan veig alguna cosa que ha de millorar la dic a l’Ajuntament.